Una porta oberta

l'escaire

30/09/2003
MIQUEL PAIROLÍ
AFrança, l'art de l'escultura és apreciat. En particular l'escultura commemorativa, heroica i de temàtica política i militar. A totes les ciutats, fins i tot a moltes poblacions menors, hi veieu monuments, monòlits, frisos, grups escultòrics dedicats als combatents en les guerres del segle XX o fins i tot anteriors i homenatges a figures més difuses, com ara la dona treballadora o els conreadors de la vinya, o més concretes com Victor Hugo o el músic Gounod. Les escultures a França solen tenir un sentit patriòtic, republicà i popular. És un art d'homenatge als valors establerts i indiscutits. Per això no és estrany que, tot i l'afició francesa a l'escultura, s'hagi tardat prop de vint anys a tenir tots els permisos per poder alçar sobre un turó, a Salses, l'anomenada Porta dels Països Catalans, perquè és una invocació políticament incorrecta, una mena d'antiescultura. Allò que honora és una entitat, una idea que l'Estat francès ha combatut amb insistència i amb notable èxit. Encara que sigui una simbòlica porta oberta a tothom -primer de tot a la tramuntana- amb generositat, com podien les autoritats franceses permetre l'erecció d'un símbol vinculat amb allò que temen i detesten? Finalment, però, diumenge es va inaugurar la Porta, a Salses. Deu ser que els temps estan canviant. A pas de cargol i amb infinites giragonses.