La Porta dels Països Catalans

la crònica

La inauguració, la setmana passada, de la Porta dels Països Catalans, a Salses, dóna peu al cronista per parlar de la realitat d'aquesta zona nord-catalana

05/10/2003
JOAN RIBAS
Decidírem que seríem a Salses diumenge passat a la tarda. Expressament no vàrem anar-hi al matí per no coincidir amb l'hora de la inauguració oficial, i no trobar-nos amb els polítics. Ja se sap que no hi ha cosa pitjor que un candidat en temps de precampanya, quan tot s'hi val per fer-se la foto i assenyalar-se com «el millor». No hi feia res que el monument inaugurat a Salses fos l'obra de l'entusiasme d'un petit grup de persones de la Catalunya Nord. A l'hora de penjar-se medalles, tot serveix!
La festa a l'horabaixa -que dirien els mallorquins- continuava a la plaça del poble. Un extens auditori es distribuïa per les cadires, amb un cert senyal de somnolència digestiva, mentre un grup de músics tradicionals intentava endebades fer-los despertar les ganes de ballar corrandes, sardanes i altres danses del país. De polític, ja no en quedava cap. La mitjana d'edat dels concurrents era força elevada, no cal dir-ho. Els joves no hi eren en gaire quantitat.
Salses és un petit poble reclòs entre el traçat de l'autopista i la carretera nacional-9. L'han deixat tan oprimit entre les dues vies i el traçat ferroviari, que li serà difícil d'eixir-ne en molt temps. La seva fortalesa «guardiana de la frontera espanyola en els segles XV al XVII» (segons els fullets turístics) és un reclam important. Representa per nosaltres l'extrem septentrional del Principat al límit amb Occitània. Per la majoria de turistes, és un «château» més dels tants que s'exhibeixen a França. Des de la plaça ens encaminàrem a conèixer el nou monument, prenent un camí que surt del poble, travessant el pas a nivell sense barrera del tren, i passant per sota de l'autopista. Aviat hom troba vinyes pertot arreu, i comença a pujar suaument fins a la cota on s'ha inaugurat la Porta dels Països Catalans. Només llavors es reconeixen les veritables dimensions del monument, força impressionants, però que -no obstant- conserva un equilibri notable. Les quatre barres catalanes són
realment quatre portes obertes, configurades al mig de l'escultura de ferro «corten» que els dóna forma i sentit. La mirada gira llavors sobre el blau de l'estany de Salses, que des d'aquella altura, apareix notablement estètic. El lloc triat és ideal: tothom que passi per l'autopista reconeixerà el símbol de la identitat catalana, i sabrà quin país comença a trepitjar.
Tothom qui passi per l'autopista reconeixerà el símbol de la identitat catalana
Més tard vàrem parlar amb gent del poble. És una proesa la realització d'aquest monument, que ha costat uns esforços singulars al llarg de vint anys. Les autoritats franceses no varen veure de bon ull la seva simbologia, i posaren tants entrebancs com varen poder. Només la tenacitat dels promotors va aconseguir vèncer els obstacles.
Per la gent de Salses aquesta porta no suposa reivindicació política, ni propòsit de canvis. Instal·lats en l'Estat francès des de fa quatre-cents anys, ja s'hi troben bé. Només els mou un sentiment d'identitat, una necessitat de manifestar-se com a catalans, de fer patent aquest signe de diferència davant dels seus compatriotes i de tots els visitants, de transmetre la parla que varen rebre dels seus avantpassats i tot un conjunt de tradicions. Ells coneixen prou bé que és l'única carta que poden jugar davant el jacobinisme francès.
Per la majoria de nosaltres aquestes pretensions són escasses, i podem mirar-nos-les amb un cofoisme escandalós: aquella gent continuen ben sols en la seva lluita contra un entorn hostil i burleta. De nosaltres, n'han rebut ben poc, i amb estreta consistència. La frontera separadora ha exercit, de fet, de barrera real. Encara anem al Rosselló o a la Salanque com qui visita un lloc estrany on, per una curiositat de la història, continua existint gent que pensa i parla en català. Sembla que aquest fet constatable no és encara suficient perquè ens sentim prou agermanats amb ells, comprensius amb els seus propòsits, i amatents a ajudar-los