S'hauria d'agrair la bona voluntat dels qui al llindar de la frontera del Pertús van aixecar un monument amb el nom de Porta Catalana. Com el nom del Pertús indica, el lloc era la porta de la Hispània romana per la senzilla raó que és el pas més fàcil per a qui des del nord travessa els Pirineus. Certament també es pot aprofitar l'indret en el sentit invers, car Anníbal i els seus llegendaris elefants hi passaren.
Varen ser gent catalana els qui decidiren ja fa anys aixecar una altra porta, sempre simbòlica, on comença realment el país català. És exactament a Salses, on no per atzar hi ha el castell que defensava les terres catalanes i més tard les espanyoles, perquè, com a terra catalana, el Rosselló estava englobat en la Corona espanyola. S'ha dit que en el Tractat dels Pirineus Felip IV va acceptar l'amputació del Rosselló perquè no li importava gaire un tros de Catalunya. Hi ha un error, almenys psicològic. Felip IV, que va haver de signar un tractat en inferioritat de condicions -els francesos eren a Roses- no veia més que un territori sota la seva Corona.
Han passat molts anys i malgrat la francesització duta a terme des del primer moment per part de París, el Rosselló i els territoris circumdants, si esdevingueren francesos sense gaires dificultats, no perderen, els seus habitants, la seva consciència de catalans. La majoria d'ells, amb el temps i l'ambient abans al·ludit, eren i són francesos, però sense deixar de ser catalans, com el mateix mariscal Joffre, heroi de la primera guerra europea -vencedor de la batalla del Marne-, que parlava català amb la seva família. Darrerament l'idioma català ha disminuït sobretot a ciutat, especialment per l'arribada d'altres francesos del nord i fins i tot de pieds-noirs refugiats del nord d'Àfrica que trobaven a les terres del Rosselló un clima més càlid que en altres terres humides i més fredes de França. Però parlant català o no, els rossellonesos d'arrel i fins d'adopció es presenten, ells mateixos, com a catalans. Ara s'estila dir "catalans del nord", com també som nosaltres catalans del sud. En realitat el Rosselló i els seus comtats constitueixen l'únic país pròpiament català a part del Principat. Els altres són països de parla catalana, però ells es diuen mallorquins, valencians o altra cosa. No és estrany, doncs, que un grup d'autòctons de l'entorn de Salses o Ribesaltes pensessin a aixecar la Porta Catalana, que fa un parell de setmanes s'inaugurà amb la presència, entre altres autoritats franceses, del conseller en cap Artur Mas. La Porta Catalana de Salses no solament és adequada per a la història, sinó també per als temps presents. Si la porta fos la del Pertús s'oblidarien els milers de persones que han viscut des de sempre en l'espai, tant muntanyenc com vallesà, que en diem Rosselló. Encara que el propòsit fos identitari i no polític, diferents prefectes dels Pirineus Orientals, autoritat màxima i que representa la política d'un Estat centralista, van posar alguns bastons administratius a les rodes d'aquest projecte. Això no significà mesos, sinó bastants anys de retard. Un dels al·ludits prefectes va ser el senyor Bonnet, ben conegut després perquè a Còrsega, desenvolupant el mateix càrrec, se'l va processar i va anar a la presó per abús il·legal d'autoritat. L'actual prefecte dels Pirineus Orientals, com va manifestar el dia de la inauguració de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, respon a la mateixa política, que és la francesa de sempre, però reconeix la identitat catalana.
S'ha pogut inaugurar aquesta porta puix que d'una manera simbòlica el senyor Miquel Mallol va establir la fórmula de subscripció popular comprant una o diverses pedres. Un dels més actius a dur a terme aquesta idea fou Armand Samsó, a qui vaig conèixer en un dinar de diàleg a Ribesaltes.
En la fase de construcció de la porta s'ha de remarcar l'acció de l'alcaldessa de Salses, Marie-Claude Grégoire, cosina d'Arthur Conte. Conte és, al meu entendre, l'escriptor més conegut del Rosselló entre els avui vivents. Escriptor en llengua francesa, durant molt de temps va escriure l'article de fons de la revista Paris Match quan aquesta tenia grans tiratges. Ha publicat diferents llibres i fou en el temps del president Georges Pompidou cap de l'aleshores Corporació Única de Ràdio i Televisió. Avui, mig retirat, passa més temporades al Rosselló que al pis que amb vistes a la Torre Eiffel té al parisenc Champ de Mars. Allí el vaig anar a visitar seguint un circuit del que en diem líders d'opinió després dels fets del 23-F. La meva missió era només aparentment fàcil. Havia de convèncer-los que aquell no era el recomençament dels pronunciamientos. El fet que jo hagués estat, amb els altres diputats, captiu de Tejero em donava un suplement de credibilitat ben necessària, perquè la gran majoria dels meus interlocutors estaven convençuts que Espanya seguiria l'espiral de dictadures revolucionàries a cop de cops d'Estat o viceversa. Fins ara els 25 anys passats m'han donat la raó. Durant la nostra conversa amb Arthur Conte vam passar del francès al català, encara que em digué que no el sabia escriure. Un dia que el seu alcalde d'aleshores, Pierre Beque, va reunir l'associació francocatalana abans esmentada, Conte pronuncià el seu discurs en català. Després, quan tornà a asseure's, em digué quelcom ben innecessari: "De totes maneres, sóc molt francès".
La Porta Catalana ho és de veritat i no cal trobar-hi ingredients polítics.