.

SALSES

El municipi de Salses s’estén a la part més septentrional de Catalunya. Té una extensió de 71,28 km2, incloent-hi la part de l’estany de Salses. El terme topa al nord oest amb el municipi d’Òpol, que també és rossellonès, la serra del Boix (286 m), vèrtex més septentrional, el crest de Montpeirós (351 m) : seguint per aquest serrat, es topa amb el territori de Vingrau i, més enllà, amb el d’Espirà de l’Aglí.

Passen prop de Salses, l’autopista “La Catalana”, la carretera general de Perpinyà a Narbona, que segueix l’antiga via Domícia. Hi fa parada el tren de París a Barcelona i ben aviat, hi passarà el TGV (Tren de gran Velocitat).

A mès de la vila i del castell, el municipi de Salses inclou alguns pobles i llogarets tal com : Garriús i Santa Coloma, els despoblats de Molins i de Castellvell, la masia i el veïnat de Vespella, així com l’antic lloc de Sant Joan de Barrès.

El terme consta de dues parts diferenciades : una de cara a la tramuntana, que és marcada per la punta oriental de les Corberes, que arriba fins a l’estany, al pas estret de Salses, per on passen les mes importantes vies de comunicació. S’hi troben aiguamolls, vegetació halòfita i herbei, anomenat “sanyes”. L’altra part és un massís calcari on es noten típics fenòmens càrstics tal com infiltracions, coves,

forats i esfondraments o dolines. La part sud del terme entra a formar part de la plana rossellonesa.

La part de l’estany que pertany al municipi de Salses és poc fonda, degudament a les poques aportacions dels còrrecs i també del vent i de la vegetació. És una gran albufera que comunica amb el mar per mitjà de dos graus.

La part corberenca consta de garrigues o de terres ermes; gairebé no hi ha arbres. Al límit amb la plana, s’hi ha procedit a plantacions d’arbres que cada any, a la temporada estival, amenacen els incendis.

L’economia està basada en l’agricultura. El predomini de la vinya és incontestable. S’hi produeixen vins dolços, d’aperitiu o de postres : Ribesaltes (moscatell), Costers del Rosselló Vilatge (vins negres).Els altres productes agrícoles són de fruita : albercocs, préssecs i ametlles. A més, hi ha hortalissa : enciams, tomàquets, carxofes, col-i-flors, julivert i espàrrecs. Aquesta producció està en expansió, gràcies a cultura en hivernacle. La Societat Cooperativa Agrícola dels vins es fa càrrec de comercialitzar mès de 140.000 hl de vi.

També es pot visitar el “Museu Català d’Historià” que disposa de peces molt interessants. Les han descobertes el propi conservador del museu, el Senyor Fourty i el seu fill Joël.

El topònim Salses estava esmentat ja a l’Antiguitat. Al segle I de la nostra era, Pomponi Mela feia menció de “Salsulae fons”, i al segle III, documents porten el nom de “Salsulis” que, segons sembla, era una estació d’etapa de la Via Domícia. De fet el topònim derivaria de les aigües salades, portadores de magnesi, que brollen en llocs diversos del terme. El nom de Salses es llegeix tot sovint en els textos medievals en llocs diversos.

Salses era un dels 21 “llocs reials” del Rosselló perqué presentava avantatges nombrosos. Dos representants de le vila de Salses, que elegien els habitants, disposaven d’un escó a les Corts de Barcelona.

A partir de mitjans de segle XI es fa esment d’una família senyorial que duu el nom de Salses. El nom del primer és Guillem Oliba e Sàlsens

(1047).

El castell de Salses, que va estar construït al límit nord de Catalunya amb Occitània, és del segle XI. El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanya als comtes del Rosselló. En aquella època, l’abadia de la Grassa va adquirir noves terres dintre el terme de Salses : la font major i extrema de Salses, el seu molí així com diverses terres (1095, el 1100 i el 1101). Serà en aquest lloc, que actualment és anomenat “Al damunt dels molins”, que s’alçarà la Porta dels Països Catalans.

Però, Alfons Ier de Catalunya Aragó, que havia heretat el comtat de Rosselló i, per tant, del castell de Salses, va encarregar l’abat de La Grassa de gestionar la major part de les seves proprietats (1192), i va promoure la fundació, al lloc de l’antiga vila de Salses, d’un poble nou al qual concediria privilegis i franquícies.

El rei Pere Ier, fill d’Alfons, va afagir més franquícies a la gent de Salses mitjançant una carta de privilegis (21 de febrer de 1213) que abolia el dret d’exorquia, l’impost sobre la venda del vi així com d’altres productes, cereals, sal, etc...

Els salsairots gaudien del dret perpetu de fer péixer llurs ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses. Aquell dret va ser objecte de modificacions diverses durant el segle XIII. Però Salses sempre va ser vila reial fins a la fi de l’Antic Règim francès.

L’any 1385 hi havia a Salses 69 llars que les pestes i les guerres de finals d’Edat Mitjana van reduir considerablement. Tot allò va fer que, a finals del segle XV, hi quedaven 33 llars. L’any 1515, només n’hi quedaven 10. Una de les causes majors d’aquella despoblació deu anar lligada amb l’arrasament i el saqueig de la vila, per les tropes franceses, en temps de Ferran el Catòlic (1496).

Hi havia 571 habitants l’any 1798, 2.641 l’any 1877 i 2.444 al darrer cens de 1990.

La vila de Salses està situada en un replà, al peu dels darrers ressalts de les Corberes, entre el Serrat Negre i la Gran Sanya, zona d’aiguamolls prop l’estany de Salses. El castell és situat més amunt, de cara a la tramuntana.

L’església parroquial dedicada a sant Esteve que, tal com va passar a la vila, havia estat enderrocada el 1496 per les tropes franceses, va estar reconstruïda entre 1552 i 1584, i restaurada sota el regnat de Lluís XIV.La integritat de l’edifici de l’església va tornar patir per culpa de l’afrontament que va oposar els terços catalans a l’exercit francès el 19 de setembre de 1639. Aquell dia, sortint de Santa Coloma, que havia conquistat, fins al pont llevadís, on arribaren el vespre, els catalans van vèncer els francesos cridant “Visca la Terra !”. Aquell dia van fer proeses i van monstrar bravesa que no tenien res d’envejar als almogàvers.

Una restauració bastant recent ha tret una gran part de l’aspecte gòtic de l’antiga església. L’altar i els retaules van patir molt d’aquella operació.

El castell de Salses, que és al peu de la muntanya, vigila la plana del Rosselló i l’antic camí que anava de Perpinyà a Narbona. Aquest seguia més o menys l’antiga via Domícia. En el límit amb Occitània, durant segles (del XIII al XVII), el castell va ser un punt estratègic de primera magnitud perquè, situat al límit de les possessions franceses, era una de les claus d’entrada a Catalunya.

El 1285 va resistir heroïcament, però en va als croats de Felip l’Ardit. La fortalesa actual va ser contruïda a partir de 1497 per ordre de Ferran el Catòlic que volia reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa. (Poc temps abans de 1496 el castell i la vila havien estats arrasats i la vila saquejada per les tropes franceses obeint les ordres del mariscal de Saint-André.) Les obres de la fortalesa prosseguiren amb grans mitjans, dirigides per l’enginyer

castellà Ramírez i foren acabades el 1505. Fortalesa mestra del Rosselló i clau del reialme de Catalunya-Aragó, el fort de Salses, ja des d’abans de ser acabat, va resistir un llarg i penós setge de l’exèrcit francès del mariscal Rieux el 1503.

Durant el regnat de l’emperador Carles V el fort va ser dotat de defenses noves, punt estratègic durant els constants enfrontaments amb França.

A la Guerra dels Trenta Anys, la guarnició del castell va retre les armes davant l’exèrcit de Lluís XIII, conduït pel duc d’Halwin i pel príncep de Condé.La guarnició que era poc important (600 homes), va resistir quaranta dies malgrat la incompetència del seu capatàs. Quan va capitular, l’exercit de Louis XIII havia ja investit la part Est de la fortalesa. L’any següent, el lloctinent de Catalunya, el comte de Santa Coloma, aconseguí de conquerir el castell, que era defensat per la guarnició francesa del governador Espenan. Aquella acció és coneguda com “el
setge de Salses”, malgrat l’èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV de Castella, que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

El matí del 1 de juliol de 1639 va ocórrer un esdeveniment significatiu. Un soldat de la fortalesa tenia un gos petit (d’aquests que cacen els ànecs salvatges pels aigüamolls de l’estany). Havien cosit en el cuir del collar uns missatges secrets. El soldat encomanà al gos d’anar cap a la seva mestressa, la qual es trobava a Perpinyà. En travessar l’exercit francès que assetjava el castell, el gos va rebre una ganivetada. Per fi, va arribar a Perpinyà i va trobar la seva mestressa (la dona del soldat) al Castellet.El gosset va fer moltes festes a la seva mestressa que, curant-lo, va descobrir els missatges del governador de Salses cosits dintre el collar. Un paper era per al capità general de la ciutadella, Joan de Dranessas, i l’altre per al marquès de Coraltó. Aquells missatges explicaven les
posicions de l’exercit francès, dels canons etc. i afirmaven que els assetjats havien ja matat al menys 4.000 francesos. Com a recompensa d’aquella proesa, els Srs de Manessas i de Coraltó elicitaren la mestressa del gos. El bisbe de Perpinyà li donà 21 peces i mig de vuit i el marquès de Coraltó va concedir al soldat, patró del gos, una renda de 4 rals tota la seva vida. Els Cònsols li concediren la franquícia de tots els drets i el Sr de Manessas es va comprometre a donar-li una feina.

La mateixa nit, la ciutadella de Perpinyà va tirar tres coets per manifestar la seva alegria i va fer sis senyals de foc per avisar els soldats de la fortalesa...

El fort de Salses fou assejat de nou pels francesos el 1642, aleshores van obetenir capitulació de les forces castellanes i el control definitiu de la fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, signat el 1659 per liquidar la guerra entre França i Castella, la frontera entre ambdós reialmes es traslladà als límits actuals, uns 50 km més a migdia, amb la qual cosa la fortalesa de Salses perdé una gran part de la seva antiga importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment la volia destruir per la seva situació al peu de la muntanya, conservà i millorà la fortalesa. Aquesta, el 1682, va ser convertida en presó de l’estat i hi foren empresonats dinou condemnats en l’afer de les Metzines.

Posteriorment el castell de Salses esdevingué polvorí i, durant la Guerra d’Espanya, fou utilitzat com a refugi.El castell forma un rectangle de 115 m de llargada per 90 d’amplada, amb una torre rodona a cada angle; la torre mestra és força gran. La muralla del recinte té 15 m d’alçada i un gruix de 10 m, travessada per alguns corredors i casamates, a més, és defensada per un fossat de 15 m d’amplada i 7 de profunditat.L’estructura general és de tipus vaubanià, bé que la part més important de la fortalesa és, com ha estat dit, anterior a Vauban. Dins el recinte hi ha una plaça d’armes, la casa del governador, la capella (de Sant Sebastià, austera, amb un frontó i unes pilastres al lloc de l’altar), la presó, les quadres i el palau del rei de Catalunya-Aragó Es noten diverses fonts en el terme, la de Salses, la d’Estramar (fonte extrema, Estremera 1095) i Fondama, resurgències que drenen l’aigua de les Corberes, a la gran falla que delimita la conca d’enfonsament del Rosselló, al contacte entre el massís i l’estany és una veritable curiositat natural, ja celebrada a l’antiguitat (Mela, Plini). És probable que pel que fa al corrent de la primera, que s’obre pas a través de les aigües de l’estany, es tracta de l’antic “flumen Sordus”, límit, segons Avié, del país dels sordons. Els antics Molins de Fondama tenen alguns agençaments (les basses) d’època romana.

A la font d’Estramar l’aigua puja al llarg d’un sifó, de 60 m de fondària. Segueix la falla i procedeix de tot el massís, especialment de l’Aglí i del Verdoble, amb més de 25 km de recorregut subterrani. També hi ha resurgències dins l’estany mateix.

Molins és un antic despoblat (és possible, però no segur, que fos situat prop de la font de Salses). El despoblat de Castellvell és a ponent de la vila, sobre els darrers contraforts de les Corberes, prop del crest de la Regina. Hi havia un antic castell dit Castellvell (castrum Vetulum 1159) que des del temps de Jaume II de Mallorca fins al segle XV era infeudat als Batlles. En resten algunes runes. La capella de Santa Tecla de Castellvell, en canvi, ha desaparegut. El mas i antic lloc de Vespella esta situat al sud-oest del terme, a la capçalera del Ròvol i sota el serrat del Vent. Els cistercencs de Santa Maria de Jau hi fundaren una granja (documentada el 1253) al lloc on havien adquirit unes pastures el 1187. Al segle XV Vespella era una senyoria laica. El Mas de Vespella el 1448 era de Jofre Giginta, la casa, fortificada, és qualificada de Castell (castrum de Vespella) el 1531. L’antiga església, desafectada, ha estat substituïda per una petita capella, de construcció recent, sobre un turonet veí. És dedicada a la Mare de Deu de la Via o del Camí. Prop seu hi ha el Mas de Santa Maria.

ELS LÍMITS DE CATALUNYA

El trovador Ponà de la Guàrdia esmenta Salses en el seu poètic comiat, quan ha d’acompanyar el rei Alfons a la guerra contra Ramon V de Tolosa

(1175).

“Faré una cançó abans del temps lleig
car tots ens n’anem a Tolosa ensems
A Déu encoman el que ací roman :
car amo les dames, me’n vaig plorant.
Tot el país, de Salses fins a Tremp,
Salvi Déu, i més on ma dama és.”...

LA FRONTERA CANVIA AL SUD, PERÒ AL NORD CONTINUA EXISTINT SEMPRE A SALSES

Per anar de Tremp a Salses cal travessar els comtats de Pallars Jussà, Urgell, Cerdanya i Rosselló. D’aquí arrenca la tradició, mantinguda fins avui, d’esmentar Salses com a fita septentrional de la nostra terra. A la constitució de Pau i Treva de l’any 1173 (l’any després de la incorporació del Rosselló) Alfons I ja en marca l’àmbit d’observança...” en la dita terra meva de Salses fins a Tortosa i Lleida amb llurs termes”.

En Pere I (1196-1213) parla de Catalunya de Salses a Lleida. En Jaume I, quan dictà constitucions de Pau i Treva per a tot Catalunya (anys 1214, 1218, 1225, 1228,...) “ho féu de Cinca a Salses”.

Al “Llibre dels Feyts” (Col.lecció Diplomàtica de Jaume I) en diversos decrets i disposicions testamentàries del 21 de gener 1243, 24 de setembre de 1246 i 26 de març de 1251 explicità aquests límits : “comitatum Barchinonecum Cathalonia universa a Salsis que Cincham ex : certa sciencia limatamus”.

A les Corts de Vilafranca (24 de juny de 1218) apareix la ciutat de Tortosa com a fita meridional de Catalunya : “... a Cinqua usque ad Tortosam et usque ad Salses cum suis finibus”.

Al sud, els límits de Catalunya han anat estenent-se amb donacions o conquestes :

-1224 la diòcesi de Tortosa fins a Almenara.

-1225 setge frustrat de Peníscola.

1228 donació de les esglésies de Dénia, Oriola i les Balears a Barcelona.

- 1229 conquesta de Mallorca.

- 1233 conquesta de Borriana.

- 1235 conquesta d’Eivissa.

- 1238 conquesta de València.

- 1287 conquesta de Menorca.

- 1304 incorporació d’Alacant.

Però al nord, la fita continua essent a Salses.


DE SALSES A GUARDAMAR DES DE 1363

L’11 de febrer de 1363, Pere III, a les Corts de Montsó afita el nostra
país del Nord al Sud així : “... de Salses entrò a Guardamar”. La unitat de València, Barcelona i Mallorca es feia més concreta el 14 de juny de 1382. Delimitava aquella mar catalana (Guardamar, Maó, Salses).