Any III de la Generalitat de Catalunya restaurada. L’autopista, columna vertebral segons les paraules del Dr. Batista i Roca, unia finalment la Catalunya del Nord i el Principat.
Hom aprenia en el Rosselló que una “ Porta de Catalunya ” anava a construir-se a La Jonquera.
Personalitats catalanes del Nord, entre les quals hi havia el recordat Joseph Deloncle, president de la Unió per la Regió Catalana, conservador de la Casa Pairal, van fer una protesta vehement. La protesta va ser eficaç i la “Porta” de la Jonquera va ser batejada “ Porta Catalana ”.
Quedava en mans dels rossellonesos la responsabilitat de concebre la realització d’un monument que indiqués el punt d’entrada al nostre bell país.

La URC (Unió per la Regió Catalana)
Formaven part d’aquesta associació en 1983, a més del president Josep Deloncle, Pere Comelade, Miquel Mayol, Lluís Lliboutry, Josep Font, Ginette Bise, Jaume Sala, Armand Samsó, Claudi Gendre, Joan-Lluís Prat, Robert Carrera, Jordi Roudières, i alguns altres amics.

Març de 1983
En el decurs d'una reunió de la URC, Josep Deloncle va exposar el problema de la "Porta Catalana" de La Jonquera als membres, així com a d'altres amics presents aquell dia, i ens va demanar treballar sobre la idea d'un monument a Salses, com ja havia comentat amb Jordi Roudières, per tal d’esborrar l’error de La Jonquera.

Abril de 1984
Una assemblea constitutiva de l’Associació “ Porta dels Països Catalans ” va ser organitzada per Miquel Mayol, amb l’ajuda d’alguns elegits de Salses, a la sala de festes de la vila. El batlle, René Comes, va ser anomenat simbòlicament president; Armand Samsó, secretari general; Maurice Auzeville, tresorer; Josep Deloncle, Miquel Mayol, Jordi Roudières, vicepresidents; diversos membres del buró que, més tard, van formar el Consell d’Administració.
L’Associació va ser declarada oficialment a la Prefectura de Pirineus Orientals el 26 de juny de 1985.
René Comes, batlle de Salses, ens va vendre, per un franc simbòlic, un terreny de més de tres hectàrees, al nord de Salses, a prop del límit amb Occitània, a la vorada de l’autopista A9, en direcció a Narbona, al lloc dit “Sobre els Molins”.

Primer contacte amb l’equipament (DDE)
Una reunió decisiva amb el Sr. Lescure, ingenier de la DDE de Pirineus Orientals (abans de començar les accions per a la subscripció i la recerca de possibles patrocinadors, el buró va voler saber si tindríem l’autorització per a construir un monument).
Després d’una sèrie de reunions tècniques sobre els diversos indrets volguts i reunions d’organització a les que assistien Joan-Miquel Gibert i Jordi Roudières, del consell municipal, el Sr. Lescure, enginyer de la DDE, ens va lliurar l’autorització per a construir un monument (24 de febrer de 1987), demanant a la Porta dels Països Catalans que associés la DDE al projecte.

Campanya de subscripcions
Vàrem estendre la nostra subscripció, amb més o menys èxit, a associacions, municipis i institucions.
A Catalunya Nord, van participar 55 municipis, en funció de llurs mitjans i sovint segons llur catalanitat. Alguns van fer un gran esforç. Tanmateix, viles importants com Prada, Ceret, Tuïr i algunes altres no van comprar ni una sola pedra.
Amb tot, ens va encoratjar el fet que totes les persones a qui vàrem presentar el projecte van trobar la idea remarcable i ens van felicitar.
A Perpinyà, el CeDACC va participar diversos anys comprant a cada cop 20 pedres simbòliques en nom del municipi.
Des dels primers ingressos, el buró de l’Associació va fer començar els estudis de nivells, de localització i de sondeig del terreny. Un geòmetra, el Sr. Guisset, ens va oferir gratuïtament el seu treball i els plànols dels diferents nivells.
Vam estendre la subscripció a la Catalunya Sud participant en nombroses manifestacions i organitzant reunions en ciutats importants : Barcelona, Lleida, Tarragona, així com a fires. A Calella vàrem tenir un gran èxit participant a la fira durant una desena d’anys.
Vaig tenir nombrosos contactes, entre d’altres, amb Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, que va acceptar ser el nostre president d’honor; Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, Ramon Bagó, batlle de Calella, així com amb nombrosos amics : Josep Vilella, Josep Puig, Jordi Ten, que ens van ajudar molt i que, més tard, van formar l’Associació al Principat.
A totes les viles a on vàrem tenir algun membre dinàmic i disponible, la “venda de pedres simbòliques” va ser un gran èxit. A Perpinyà, Emile Roig “va vendre” més de 600 pedres. A Arles, Jean-Pierre Vergès va fer un excel.lent treball. A Calella, no hi trobareu una sola persona que no “comprès” una pedra a Josep Vilella.
Els primers responsables de diverses delegacions dels Països Catalans van ser : A Barcelona : Max Canher, Josep Arqué (vaig conèixer J. Arqué quan jo encara treballava a “Nice-Matin” com director tècnic, durant un seminari informàtic a Barcelona, organitzat per la firma Siemens, on ell treballava); A València : Vicent Badia-Marin; Al Principat : Ramon Bagó, Josep Vilella, Josep Puig ; A Tarragona : Josep-Lluís Carod-Rovira; A Mallorca : Josep Llompart; A Girona: Josep-Ma Barneda i Moya; A Lleida : Francesc Caballero; Al Berguedà : Càndid Casals, Jordi Ros; A La Selva : Joan Julià i Solé, Leandre Herrera; A l’Alguer : Raphaël Caria (En l’actualitat, moltes d’aquestes importants persones, malauradament, han desaparegut).
Quatre presidents d’honor es trobaven al capdavant de l’Associació el 1986 : els senyors Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Guy Malé, Paul Alduy. Llurs successors van acceptar de reemplaçar-los : els senyors Joan Clos, batlle de Barcelona; René Marqués i després Christian Bourquin, presidents del Consell General, i Jean-Paul Alduy, batlle-senador de Perpinyà.

Juny de 1987
Declaració oficial de l’Associació a la Generalitat de Catalunya feta pels senyors Max Canher i Josep Arqué. Buró actual : Ramon Bagó, president; Josep Vilella, secretari; Josep Puig, tresorer.

Les eleccions de 1989
Marie-Claude Grégoire va ser elegida successora de René Comes com a batlle de Salses, i va esdevenir, com serà habitual (i no automàtic), presidenta de l’Associació.

9 de març de 1993 a Barcelona
Marie-Claude Grégoire i Armand Samsó van signar un acord (prèviament convingut després de diverses entrevistes entre Armand Samsó i els responsables barcelonins) amb els senyors Vallvé, director de relacions exteriors de la Generalitat, Jacint Mora, cap de gabinet, a qui la “ Porta ” deu molt, i Esteve Mach, director de Monuments històrics. Per aquest acord, la Generalitat es va comprometre a trobar patrocinadors susceptibles de finançar el monument.
Un primer concurs va reunir una quinzena d’artistes, però no va satisfer el jurat. Les tres millors obres van ser recompensades a fi de cobrir les despeses dels participants. Un segon concurs, més restringit però d’un nivell molt superior, va ser organitzat i el jurat va triar el projecte d’Emile Armengol, escultor de renom internacional.

Les eleccions de 1995
El Dr. Sylvain Dagues va ser elegit batlle de Salses i va acceptar, com era habitual, el càrrec de president de l’Associació. El 17 de juliol de 1997, a Barcelona, va signar, amb Armand Samsó, un acord amb els patrocinadors aplegats per la Generalitat, i el president Jordi Pujol. Els patrocinadors són : El Corte Inglés, Gas Natural, Enher, Cia. Roca de Radiadores, Sony, Catalana Occidente.

La intervenció del Prefecte Bernard Bonnet : “ EL COP DUR ”
(Un dels períodes més durs i més negres de la història de la Porta fins avui)
Durant tot aquest temps i totes aquestes discussions, molts amics es van descoratjar i van abandonar la nau. Al buró, va dominar un sentiment de menyspreu, de revolta. Especialment quan va ser coneguda la llista de personalitats del departament que recolzaven el prefecte Bonnet. A la llista hi destacava la signatura del batlle de Ribesaltes, Bascou... i de Sylvain Dagues, batlle de Salses i president de l’Associació. Interpel·lat per Armand durant la reunió del buró, S. Dagues es va justificar invocant el sentiment religiós de pietat cap a un prefecte empresonat...
El 2 d’agost de 1997, va arribar a l’ajuntament de Salses una carta del prefecte Bernard Bonnet que deia “haver sentit parlar d’un monument...” i que els seus serveis no havien estat consultats mai.
Sabeu tots que és fals (vaig explicar al començament). Vaig demanar una entrevista amb el prefecte, sense èxit, i, algun temps després, marxava cap a Còrsega, amb els resultats poc gloriosos que hom coneix. El seu successor, el Sr. Pierre Dartout (d’un tracte més amable i molt més simpàtic que el seu predecessor) em va acordar una entrevista acompanyat pel batlle.
Vàries vegades vaig trobar-me amb el prefecte, però durant mesos aquestes discussions no desembocaren en cap acord concret.
És evident que el Sr. Dartout no podia, oficialment, anar contra l’autorització signada per l’enginyer de la DDE, ni contra la decisió del prefecte Bonnet.
El 28 d’octubre de 1998, arribava a l’ajuntament de Salses una carta oficial i ens anunciava que no era possible fer un monument al lloc previst, ja que era impensable sobrecarregar el trànsit de la N9. Es tractava d’una sortida fruit d’una llarga reflexió, però finalment teníem una resposta oficial i escrita.
Després d’analitzar la situació, vàrem fer un bescanvi de terrenys amb el municipi. Va ser definit un traçat utilitzant camins pintorescos a través de la garriga, perfumada de farigola, de romaní, de lavanda, de fonoll, i vorejat per vinyes, a l’altra costat de l’autopista.
Un nou terreny va ser triat per ubicar la plataforma destinada a rebre el monument (cost dels nous estudis : 60.800 € o 100.000 F o 10 M. de pessetes).
Si, seguint la via oficial, haguéssim realitzat dossiers per a demanar les autoritzacions necessàries, tot això s’hauria perllongat qui sap quants anys.
Una comissió formada per Miquel Mayol, Sylvain Dagues, l’arquitecte i Armand Samsó va consultar oficialment els professors de dret de la Universitat de Perpinyà, cost : 2.162,80 €.
Després de diverses reunions i d’un estudi aprofundit de la llei i dels reglaments en vigor, hom va concloure que un projecte de monument que respectés una alçada inferior a 12 m. i un volum de menys de 40m3 no necessitava cap autorització. Per a facilitar la realització, els professors ens van aconsellar de demanar al batlle que prengués la responsabilitat de cap d’obra, la qual va ser acceptada per Sylvain Dagues.
Després de la seva reelecció, M.-C. Grégoire va prendre amb molt d’interès el paper primordial de cap d’obra.

Alguns dies abans de la inauguració
Acabada la plataforma, vàrem posar la primera pedra en el decurs d’una manifestació que aplegava nombroses personalitats catalanes dels dos costats dels Pirineus. Una molt bona jornada, ja veiem la nostra “ Porta ”.
En aquest moment, quan la plataforma ja estava acabada, vàrem rebre una nova carta del nou prefecte informant-nos que la distància entre l’autopista i el monument havia de ser de 100 m. N’hi havia només 80. No ens ho havien dit durant els dos mesos de treball, era massa senzill. Per poc, haurien esperat que el monument fos aixecat.
Maire-Claude Grégoire no va voler que jo hi anés a l’entrevista que va obtenir amb el prefecte. Sense desencoratjar-nos, vàrem encarregar fer els mateixos estudis. Geòmetra, arquitecte, crida a concurs, etc. El monument que havia de ser inaugurat el dia de Sant Joan, el 23 de juny de 2002, va ser emmagatzemat a Barcelona.
Els pressupostos, amb llurs diversos nous estudis d’implantació, no van deixar de créixer i van ultrapassar 69.800 € (457.858 F – 11.634.473 pessetes).
Tot allò que va ser fixat el formigó de la primera plataforma es va perdre. Era irrecuperable. (Quin malbaratament inútil!)
El buró de l’Associació va pensar que en aquest indret hom podria situar, més tard, una taula d’orientació. Calia pensar també en els voltants del monument, en els camins d’accés, en el pàrking i en els serveis. Portar l’aigua, l’electricitat, preveure la il·luminació, una gran asta amb una senyera, etc.

L’estudi d’una implantació global serà realitzat
Els responsables del municipi van treballar molt per a la nova implantació. Roger Mateu, Marcel Sauze, Sauveur Moreno, Jean-Claude Saint-Sevin, Janine Samsó, que em portava cada dia sobre el terreny, Danielle Serres, Robert Montgaillard, Henri Lagarde, ens van ajudar molt.

En col.laboració amb Marie-Claude Grégoire, el buró de l’Associació i totes les persones esmentades treballaven en el futur de la “Porta”, encara que fos molt difícil alguns cops contactar amb la Senyora Batllessa, molt ocupada, i calia trobar diners.

El monument arriba a Salses
El dimarts 3 de juny, van arribar a Salses els enormes camions “gòndoles” que transportaven els “ trossos ” del monument.
Passo ràpidament pels detalls i els diversos problemes per a transportar aquests “trossos” fins a la plataforma.
El desnivell del terreny va imposar grues molt grans i camions “alts sobre rodes”. Algunes suors fredes i emocions fortes.
Finalment, el dimarts 10 de juny de 2003, començava l’acoblament dels “ tros-sos ” sobre la plataforma definitiva.
Hom podia veure la “ Porta dels Països Catalans ” arribant del Nord, allà on comença el nostre país. Quan va ser emplaçat el cinquè i darrer peu, diverses vegades, em vaig pessigar per a estar segur de no somiar. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Vaig fer alguns passos davant la tramuntana i allà, plorant, per a mi, vaig cantar “ Els segadors ” pensant en tots aquells grans catalans que van ser seduïts per la idea de “ La Porta ”, que van participar, però que, malauradament, no l’han pas vist : Josep Deloncle, Pere Comelade, Francesc Dols, Josep Fons, Joan Riberat, Badia-Marin, Llompart, Herrera, la Senyora Birouste i tants d’altres. Privats de la joia, que jo he sentit, per culpa d’alguns prepotents, orgullosos de llur poder, pretensiosos, obtusos, curts o simplement imbècils.
Ara ja hi és, ben a la vista, majestuosa. És la victòria de la paciència, de l’abnegació, de la tenacitat d’un grup d’amics, que, tot i dins del pou, van trobar arguments per a donar-se mútuament esperança. Hem guanyat, la tossuderia catalana ha vençut.
Totes les persones que passaran al peu de l’obra d’Armengol sabran que és allà, a Salses, al costat de la vella fortalesa, a la “ Fita ”, al “ Mal Pas ”, on comencen la terra, la llengua i la cultura catalanes
El dia tan esperat va arribar : el 28 de setembre de 2003
Sota la presidència del Conseller en Cap de la Generalitat, el Sr. Artur Mas, i del President del Consell General, el Sr. Christian Bourquin, Marie-Claude Grégoire, batlle de Salses, Armand Samsó, president de la “Porta”, Ramon Bagó, president de l’Associació al Sud, van inaugurar la “Porta”, en presència de Josep Vilella, Josep Puig, Roger Torreilles, vicepresident del Consell Regional, Emili Armengol, creador de l’obra, amb la participació de Jean-Paul Alduy, senador-batlle de Perpinyà, Francesc Ferré (ERC), membre del govern de Catalunya, el senyor Vilajoana, conseller de cultura, Joan Vallvé, diputat europeu, Jacint Mora, cap de ganivet, Esteve Mach, director de monuments històrics, Maryse Olivé, directora de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Moltes personalitats polítiques i d’altres, els membres del buró de l’Associació, i sobretot la multitud d’aquells que han participat financerament a l’edificació, aquells que han cregut i que sempre ens han fet confiança. Per a tots, el gran dia havia arribat!

“ Visca Catalunya ! ”

Armand Samsó i Gaixet
President